El meu alumnat em pregunta sovint de quin equip —de futbol, òbviament— soc, si del Barça o del Madrid. No tenen prou amb la meva resposta, «De cap», i hi insisteixen fins a la sacietat fins que, vençudi, em decanti per un dels dos equips. Finalment, dic: «És que no m’agrada el futbol, em sap greu. I de bàsquet soc de la Penya; no puc ser ni del Barça ni del Madrid». Algunis s’hi conformen, d’altris, no gaire, la veritat; i el debat fa anys que continua.
I és que la vida no és binària, amiguis. Hi ha camí més enllà del Barça i el Madrid, de si t’agrada la truita amb ceba o sense, de si ets més de gossos o de gats, de números o de lletres, de platja o de muntanya. La vida és plena de matisos; la vida és diversa i és per això que, malgrat les tempestes, la vida és bonica.
La identitat no entén de polarització encara que ens entestem a fer-ho. La identitat no és només una, ni tampoc dues; hi ha milers de calaixos que no són estàtics, calaixos que s’eixamplen i calaixos que se’n creen de nous. Pots estimar el teu germà, que això no t’impedirà d’estimar-ne l’altre que tens. Pots tenir un jugador preferit i valorar-ne d’altres, però també pots no tenir-ne cap i seguir estimant l’esport que segueixes. I la literatura? Hi ha cap límit de llibres que ens agraden i podem llegir?
Tendim a personalitzar o a escollir entre X i Y, tot fent dels extrems una realitat incompatible, si bé en el fons sabem que la vida no és així; que es configura amb milers de colors i tonalitats que podem apreciar.
No vull frivolitzar, però amb el gènere passa el mateix. Tu, amic, pots ser un home; i tu, amiga, una dona; i jo, no ser-ne cap dels dos; però els tres som persones de la mateixa manera. Hi ha vida més enllà del binarisme de gènere.
D’això, en diuen noves identitats, però el cert és que les identitats trans no binàries fa segles que existeixen a la nostra cultura i a d’altres. Hi ha cultures mil·lenàries que tenen un tercer gènere o que reconeixen l’absència de gènere. Els nadius americans, per exemple, tenien un concepte que encara usen: two-spirit (dos esperits) per a aquelles persones que no són ni homes ni dones, sinó totes dues coses. Nosaltres, potser, en diríem una persona de gènere fluid.
És a dir, el fet que les noves etiquetes de les noves identitats siguin noves per a nosaltres, per a les societats i cultures occidentals, no vol dir que, de fet, ho siguin; que ho siguin de debò. Això no vol dir que sigui fàcil d’entendre, perquè duem segles on l’estàndard és allò binari (home-dona; heterosexual-homosexual, etc.), però saber que altres cultures fa segles que ho tenen present —i algunes ho reflecteixen a les seves llengües— fa pensar, si més no, que potser nosaltres podem ampliar la nostra perspectiva.
Si has arribat a aquest punt del text, ja deus haver intuït que qui escriu aquestes línies és una persona trans no binària; no soc ni un home ni una dona. Soc una persona, uni escriptori que de segur t’has trobat en números anteriors, antics, d’aquesta revista, i de segur que ens hem trobat al barri més d’un cop o hem compartit espais de lluita i activisme. Amb aquest escrit, però, coneixeràs una porció de mi més.
Amb tot, aquest escrit no és només sobre mi, sinó sobre les persones no binàries, sobre la dignitat humana.
Què és, doncs, ser una persona no binària? Et convido que ho preguntis quan en coneguis una, perquè cadascú viu aquesta identitat de diferent manera, de la mateixa forma que una dona o un home són única i únic en la seva essència i experimenten la seva identitat de maneres diverses.
El no binarisme és un paraigua, o un calaix o un sac, molt ampli i ben obert. Hi ha persones agènere —com jo—, a les quals no representen els conceptes de feminitat o masculinitat, encara que la percepció externa de nosaltres ens afecta, com qui mira d’enfora a endins. Hi ha persones de gènere fluid, com dèiem abans, que fluctuen entre ambdós conceptes d’allò que es considera masculí o femení. I com aquestes, hi ha milers d’identitats; el que és comú per a totis nosaltres és que no estem dins del binarisme de gènere (home-dona); aquella etiqueta que ens imposen des del dia del nostre naixement.
Ho tenim clar —hem sortit de l’armari—, però això no ho fa pas fàcil. Com totes les persones de la comunitat LGTBIQA+, i totes les minories minoritzades, patim la desigualtat de viure en un món estandarditzat, que ens vol ficar en sacs-presó, on no hi cabem ni volem ser-hi. Patim bullying, patim violència institucional —cap document ens reconeix— i lingüística —la majoria de llengües que parlem també són binàries.
Si tu també ets una persona trans no-binària i t’envolta la solitud que de vegades és a prop nostri, escriu-me i trobarem un espai on parlar i vindicar-nos. Si no ho ets, però tens algú proper que ho és i vols saber-ne més, també pots escriure’m. Entre totis farem un món més lliure.
Article publicat al número 39 de La Veu de Bufalà (p. 16-17, març 2023). La il·lustració és de Carla Martín (Pau Gargallo).
Paraules, paraules, paraules. 