Una cicatriu m’observa
(ens mirem)
i ja cau l’aparença.
I ja balandregen les ombres
al món de les paraules.

Tremola l’asfalt
i em reclama.

(i) l’abril

vesteix pell de llop.
De nit engalana,
de fred, els balcons.

Pèrfid es camufla
i es mou sigil·lós.
S’oculta amb la pluja
i (de)cau.

 

April is the cruellest month,
T. S. Eliot

Imatge destacada extreta d’aquí

A batzegades

Respirem a batzegades un aire que és a tocar dels dits. El mar li és llunyà, com un alè pur i profund. És un aire moribund, que decep quan el mirem. I ple d’escorpins si el toquem, a batzegades, amb els dits.

It burns

Tinc el límit vermell de la veritat gravat a foc en la meva pell. I sento el seu cop avui, un altre cop, com hi traspassa i sega ben endins. Segueix sent roig, aquí dins, i negra és la meva cendra.

ZB

Old Time is still a-flying;
And this same flower that smiles today
Tomorrow will be dying.
-Robert Herrick-

 

I no vam veure la flor pansir-se quan la teníem a les mans. I ho estava fent, per dins, sentint la liquiditat del temps que s’esgotava. I sentint les nostres mans, tan efímeres ahir i tan absents ara.

(ésser) Dona

Ser dona és patir
Dolor
tres setmanes al mes
i haver d’escoltar:
Tens 32,
se t’ha passat l’arròs;
duus sostens i et depiles
perquè vols.
Però, coi, no depilar-se no fa net.
I les tetes se’t veuen
si les tens.
La moda no t’oprimeix,
ets tu qui compra i ell,
si tu no ho vols,
qui no ven.
I, tranquil·la,
casar-se, això fa antic
però, nena, ets lesbiana
o una monja camuflada?

I ser Dona és dir
Prou
quatre setmanes al mes.

 

La imatge és del videojoc Hellblade.

El camí

El camí cap a casa aquesta
matinada pesa com un
record vell i desvestit.
És el pes de l’ombra d’un jo
trobant a faltar un temps
passat,
amb el Tu reflectit
en el vent humit.

I sóc jo només la tristor
amb la certesa de qui sap
que el futur no som Tu i jo
sinó un jo trobant-te a faltar
de camí cap a casa,
essent jo un record
ja per a Tu
tan antic,
vell i desvestit.

Roig carmesí

He perdut la noció del temps. Només concebo la immensitat de les ombres que aquí s’allarguen i oprimeixen els meus sentits. M’enfosqueixen els ulls i ennuvolen tot allò que fins ara dec haver viscut. Desprenen una olor coneguda però llunyana, proveïda d’una distorsió de corda, d’un cop de nostàlgia precipitat dins d’un pou sense fons.

Una de les ombres s’estreny i s’estén. La seva olor és aquí encara, arran de terra. I ve d’un bocí, d’un fragment d’ungla que has deixat aquí per turmentar-me i torturar-me.

Sé que algú és amb tu, allà fora, duent les meves mans, rosades d’un roig carmesí que havia estat meu i em pertanyia.

 

Del 20 d’octubre de 2019.
Autoria i origen de la imatge aquí.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑