4 Fulles de comiat

I

Seré un record llunyà
desdibuixat
entre les ombres del passat.

Demà seré per a tu,
també,
només,
un record antic,
vell i desvestit.

II

L’estiu ha fugit
i amb la tempesta,
la tardor avança
i hi precipita el buit
que ens resta.

L’estiu ha marxat
sense comiat
deixant-nos amb
la sensibilitat als ulls,
en soledat,
en solitud.

III

El temps, càlid, va desfer-nos aquell darrer moment a les mans. Ens escolava les carícies pels dits, ens descordava els cabells. I al vespre, i de pressa, va marxar líquid per la via del tren. Envellit, fred i caduc, no va mirar enrere. No va mirar-nos. No va tornar.

IV

Desitjo
que el temps guareixi
amb la seva brisa
les teves ferides.

Que et llevi la incertesa
i la tristesa,
i les càrregues
pesades
de les espatlles.

El camí de l’endemà
serà pla,
i sense obstacles,
ni ombres confuses
de matinada;
ara que no hi sóc,
ara que no som.

Petita

Sóc una petita pilota de paper. Els meus braços mai no podran abastar la immensitat del teu món.


No sabré res més enllà del límit del meu cos. D’allò que hi has escrit, d’allò que hi roman.


Sóc una pilota petita de paper. I si, poruga, m’arronso, què se’n farà de la meva pell?

Dawn

When the dark hour lieth
as it were a shadow upon me,
it is time to come back home,
to Rohan,
to the Eorlingas,
to the Rohirrim
and their dauntless horses,
where the mellow lute dwells,
and the blazing Sun rests.

Nina

Desconec quant triga la llàgrima del dol a esvair-se.

O si fa olor d’herba mullada o s’evapora, com la pluja silenciosa.

Desconec si, com feies tu, la nit em balandrejarà mai en el seu somni.

Simba

La nit és lleugera
desproveïda del dia,
de la pèrdua que no espera,
de l’absència que em limita
i que es pensa infinita.

Teva és la cadència,
tan lleu i tan suau,
com la nit
als teus ulls
ja adormida.

Em lleves el pes
d’aquesta vida tan líquida.

Noviembre

La música huele al desconsuelo
de las palabras amargas,
al llanto malherido de la madrugada.

Huele al rumor del canto desierto,
a los cabellos hundidos en la almohada.

La música huele al color del duelo.
Y duele.

Nina. Comiat /2

Els teus ulls eren desperts,
fins el final,
fins després del final,
bonita.

Eren desperts,
desproveïts ja de
tendresa. On miraven?

Els teus ulls eren la quietud dels estels de l’univers. Eren el dolç repòs, aliè i ignorant de l’amargor del món.

Vindicaven l’amor.

Aturaren el temps.

Nina /comiat

T’abraço i el teu ronroneig és fluix i imperceptible, com un xiuxiueig a mitjanit a cau d’una orella adormida.

És el nostre llenguatge, és el nostre comiat; l’única manera de donar-nos les gràcies.

No sé poetitzar ni rimar,
petita,
t’has endut tots els versos
que em quedaven.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑