Debades

No és debades, diuen,
aquesta impossibilitat.
És allà, al final de l’escala,
més enllà del llindar
entre la vida i el record.

No és debades la paraula.
I amb la paraula,
l’amor,
el desig,
la flaire líquida
d’un cor inabastable.

No és debades la impossibilitat
de la paraula.

Hivern

La nit s’engalana
i al parc ens mira,
i al parc ens mira.

La nit s’engalana,
i al parc ens mirem;
i la nit crida,
i la nit crida.

L’abast

No era tanta la distància entre els anys, realment, ni tan ample l’abisme entre les línies.


El temps jugava amb nosaltres, entre les cortines, i l’eludíem, pensàvem que l’eludíem, mentre durés l’abast de les mans i les mirades.

No va ser tanta la distància entre els anys, realment, ni tan ample l’abisme.


El temps era a l’abast de les paraules.

L’origen de la imatge i autoria a devianart.

PAS

Aquesta nit he desat la sensibilitat sota el coixí.
I m’ha teixit un gessamí a les mans
i ha engalanat de tardor els meus cabells.


He deixat la sensibilitat sota el coixí.
Però és encara amb mi.

4 Fulles de comiat

I

Seré un record llunyà
desdibuixat
entre les ombres del passat.

Demà seré per a tu,
també,
només,
un record antic,
vell i desvestit.

II

L’estiu ha fugit
i amb la tempesta,
la tardor avança
i hi precipita el buit
que ens resta.

L’estiu ha marxat
sense comiat
deixant-nos amb
la sensibilitat als ulls,
en soledat,
en solitud.

III

El temps, càlid, va desfer-nos aquell darrer moment a les mans. Ens escolava les carícies pels dits, ens descordava els cabells. I al vespre, i de pressa, va marxar líquid per la via del tren. Envellit, fred i caduc, no va mirar enrere. No va mirar-nos. No va tornar.

IV

Desitjo
que el temps guareixi
amb la seva brisa
les teves ferides.

Que et llevi la incertesa
i la tristesa,
i les càrregues
pesades
de les espatlles.

El camí de l’endemà
serà pla,
i sense obstacles,
ni ombres confuses
de matinada;
ara que no hi sóc,
ara que no som.

Petita

Sóc una petita pilota de paper. Els meus braços mai no podran abastar la immensitat del teu món.


No sabré res més enllà del límit del meu cos. D’allò que hi has escrit, d’allò que hi roman.


Sóc una pilota petita de paper. I si, poruga, m’arronso, què se’n farà de la meva pell?

Dawn

When the dark hour lieth
as it were a shadow upon me,
it is time to come back home,
to Rohan,
to the Eorlingas,
to the Rohirrim
and their dauntless horses,
where the mellow lute dwells,
and the blazing Sun rests.

Nina

Desconec quant triga la llàgrima del dol a esvair-se.

O si fa olor d’herba mullada o s’evapora, com la pluja silenciosa.

Desconec si, com feies tu, la nit em balandrejarà mai en el seu somni.

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Up ↑