DT

«I have longed to move away
From the hissing of the spent lie»
Dylan Thomas

 

El pas del temps serà
una mentida
feta a mida.

I l’oblit,
el repòs de la nit,
en un mirall reflectida.

 

Del 22 de setembre.

Anuncis

Solamente

Jo tampoc no demano gaire,
però és jove,
Cortázar.
Tu també les voldries,
preferiries les seves mans
d’innocència escrita
i rebel·lia oculta.

Potser hem errat,
Cortázar;
potser és el verb.

I valdria més deixar córrer
l’estúpida i tossuda
valentia
i tornar a assumir
la inacció d’estar quiets,
de decidir
quedar-nos sols,
Tu amb el teu nas de tòtem
i jo
amb les meves mans d’asfalt i vidre.

I, potser, ja entre les pàgines,
recordi aquells poemes
que vas escriure.
I hi trobem aquelles pedres de colors,
que vaig deixar a peu de carretera.

Els nostres ulls

Tens els nostres ulls
i encara no saps
que et pertanyen
i que podràs veure
més enllà del
drama que et guarden.

Avui, sis anys després, jo
en tenia deu
i tu m’has dit
«Sé qui ets;
et conec des de sempre.»

Seré aquí,
per si mai ens tornem a veure
amb els nostres ulls.

Dos poemes que mai no vaig dir-te…

Sense títol, dos poemes que mai no vaig dir-te ni publicar. Ara sovint les casualitats són oportunes és hora de despertar el foc del temps i del record.

Et desitjo.
I aquest llit buit s’estén
entre els llençols,
irisats del record de tu,
de les teves mans de fúria
i el teu esclat sense límit.

Versos des de Vic, escrits la matinada del 14 de maig de 2017.

Fet i fet,
el meu cos desapareixerà
i amb Ell el meu crit,
greu constant d’un
dolor que el delimita.

I el meu cos
s’endurà les teves
empremtes del vell sofà,
allà on es desfaci,
entre la lluita dels
nostres carrers i la tinta
Verda
d’un present que
Avui ens dilueix.

Versos des de Badalona, escrits la tarda del 24 de maig de 2017.

Relat de dues cares

La línia del relat és difusa. Té dues cares, aquella que és i llegiu i aquella que no veieu, que és la foscor que hi vindiqueu.

El limit del relat és a un alè, a un gest, a un pas de l’obscuritat més profunda, del punt de no retorn que el conclourà.

I en acabat, sigueu benvinguts a l’espectacle. Deixeu fora qui sou i deseu entre línies en qui us han convertit.

I, tanmateix, el mal dia tot just comença.

Fums de barri

Veig el barri diluint-se amb el fil del temps,
autodestruint-se i embolcallant-se d’un ciment
impropi, artificial, aliè.

Amb fums antics i escola vella,
la gran boira l’envolta
i avui la seva ombra
─ella m’escolta─

és el que escric.

És el que escric,
(amagada)

entre els meus records,
en aquelles escales,
des de velles cantonades.

Amb els genolls desgastats,
per un camí que fa pujada,
al barri escric.

Daus incontrolables

El món del rol ha estat sempre virant entre la marginació i les llegendes negres de la ignorància i entre l’exclusivitat excèntrica i, com qui té un tresor amagat a casa sota els llençols, l’hermetisme, les quals han contribuït a alimentar aquestes llegendes, sovint per conveniència.

Però jugar a rol no atempta contra la nostra salut, no hi ha cap contraindicació, cap prospecte. Deixar volar la imaginació i viure històries és, al contrari, positiu cognitivament, perquè ens fa més àgils mentalment. També emocionalment, ens fa ressorgir l’empatia, ens fa resoldre conflictes, ens fa viure situacions –sovint difícils– que d’altra manera no podríem, segurament, experimentar. En resum, el rol ens fa posar-nos en el lloc de l’altre. Així, coneixem les nostres emocions i capacitats, perquè diferenciem allò que faríem nosaltres en la vida real i allò que faria l’altre, el personatge que duem a taula i que viurà, amb nosaltres, les aventures que vulguem.

El rol, precisament per tot això, no s’iguala a cap altre joc. Un cop hi juguem no n’hi ha cap altre que li faci ombra, perquè en cap altre pots participar tan activament. En comparació, els videojocs, els jocs de taula, etc., amb la nostra posició passiva com a jugadors i jugadores, esdevenen avorrits o, si més no, no tan emocionants com ho eren.

I és també per això que el rol ha cridat l’atenció dels poders fàctics. Per una banda, aquells que no volen que la llibertat, la capacitat crítica i l’aprenentatge que aquests jocs aporten es facin extensius a tota la població. Per l’altra, els qui veuen profit econòmic en aquesta afició o estil de vida. I és que el capitalisme sempre s’ha mogut entre aquestes aigües: intentant dilapidar les iniciatives, les alternatives, que suposarien una amenaça en contra del sistema que tenen construït –l’educació sempre ha estat una amenaça quan esdevé incontrolable–, i també volent treure’n profit econòmic. Sovint les dues van lligades, però no sempre.

Elevar el rol a una afició excèntrica en la qual hagis de consumir per a arribar a aconseguir-ho tot (figures, manuals, daus, marxandatge, etc.) és una manera d’alienació, d’extreure’n les potencialitats crítiques, constructives i transformadores que tenen aquests jocs. Passen de ser una afició, una potencialitat de lluita social, a ser un mode de consum més.

Ara bé, aquí, a Bufalà (i en altres llocs, evidentment, no hem inventat res), ens movem en altres llindars. No entenem el rol com a mode de consum, perquè acompanyem les partides que fem amb tallers formatius i perquè l’espai de taula –en som plenament conscients– és un espai d’esvaïment per a aquells, petits i grans, als qui la vida i el sistema econòmic que estreny no els deixa viure. No som en la roda editorial i quan comprem un manual, el socialitzem (o el donem a la biblioteca de l’AVV), compartint-lo amb qui vulgui jugar o narrar.

No som conqueribles pel sistema ni per ningú. Som alternatius i no tenim ambicions econòmiques. Però ningú no pot escapar de l’ego, la individualitat i el protagonisme de crear i participar de les històries a taula. En petita mesura, l’ego no és nociu, però si creix pot posar en perill projectes, iniciatives socials i la cooperació dels grups. El rol ajuda que això no passi, però no és la panacea. Hem de ser nosaltres mateixos els que posem límit a això. Que l’ego només serveixi a taula per a ser millors narradores i jugadores, només en benefici de la taula, dels grups i del motiu social i educatiu que tenim entre mans.

 

Aquest escrit ha estat publicat al número 23 de la Veu de Bufalà aquest març, a la secció d’«Entre Daus», pàgina 5.  

Les dones no som lliures, encara.

Les dones no som lliures, encara.
Ni tan sols les activistes, ni tan sols les feministes,
no som lliures.
No som lliures de la por, no som lliures de la foscor
de la nit.
No som lliures del racó estret
i íntim
que ofega el nostre crit.

Però som lliures d’escollir què en fem, de les nostres cendres.
Les amagarem i les carregarem, feixugues, per sempre?
O les farem ressorgir?

Les vindicarem i, amb elles,
farem renéixer el camí de la llibertat,
la nostra,
un camí ple de crits i de por,
de nit i de foscor;
però un camí que serà nostre.

 

Aquest poema i la il·lustració han estat publicades al número 23 de la Veu de Bufalà aquest març, a la secció de «Bufa-l’art», pàgina 11.  Autoria de la il·lustració: amorao. Gràcies, Dani! 

Bloc a WordPress.com.

Up ↑