Sense títol, dos poemes que mai no vaig dir-te ni publicar. Ara —sovint les casualitats són oportunes— és hora de despertar el foc del temps i del record.
Et desitjo.
I aquest llit buit s’estén
entre els llençols,
irisats del record de tu,
de les teves mans de fúria
i el teu esclat sense límit.
Versos des de Vic, escrits la matinada del 14 de maig de 2017.
Fet i fet,
el meu cos desapareixerà
i amb Ell el meu crit,
greu constant d’un
dolor que el delimita.
I el meu cos
s’endurà les teves
empremtes del vell sofà,
allà on es desfaci,
entre la lluita dels
nostres carrers i la tinta
Verda
d’un present que
Avui ens dilueix.
Versos des de Badalona, escrits la tarda del 24 de maig de 2017.
Deixa un comentari