El camí a l’origen

L’escombriaire ens ha enganyat. Maleït coll llarg lilós, amb el seu posat humil ens ha enganyat. «Seguiu-me, no us atraparan. Jo sé com podem sortir d’aquí.» Mentider, venut, si pogués enganxar-te ara, faria una soga amb el teu coll.

He estat el darrer en caure a terra, on hi som tots. Som a terra, abatuts, després de la batalla, la primera que recordo i, segurament, la darrera que compartirem. Dos de nosaltres s’han sacrificat per la resta, per donar-nos un temps de contraatac que no ha servit per a res. El maleït escombriaire els ha tombat a ganivetades. I deia que no sabia fer res més que netejar. Mentider.

No sé si els meus companys deuen sentir el mateix que sento jo ara. Ni si deuen veure el mateix que veig jo ara: el sostre, grisós i artificial, damunt del meu cap, el sostre de l’hangar que ens havia de dur a la llibertat. 

No sé qui sóc, no sé d’on vinc ni conec ningú més llevat dels que ara són a terra amb mi. Només sento el cansament d’haver viscut eons i el desig de dormir per sempre i de ser lliure, per fi i de veritat. El cos em pesa i aviat no seré res més que aquest pes i aquesta sala.

De sobte, el cansament cessa. I se m’alleugen les mans i els peus, i començo a alçar-me. I jo juraria que no m’estic movent. I no veig res més que el sostre de la sala apropant-se. I noto els meus companys, de mateixa aparença que jo, al meu costat. I segueixo en la mateixa posició però puc veure tota la sala. Els meus companys són allà, estirats, i jo amb ells, encara a terra.

La sala agafa un to brillant, quasi fosforescent i m’envaeix una tranquil·litat que no havia sentit mai. Els nostres cossos es dilueixen amb una llum, que no sé d’on surt, però que ve, apropant-se, i em cega.

I noto una flaira pudent, de tancat. Sento pols a les mans i el tacte del terra, de nou, però ara és brut i és arenós. Companys, som encara aquí, caiguts a terra?

Aquella llum s’ha esvaït amb la serenor que ens rodejava. I som ara en un passadís infinit infestat de parets llefiscoses. Quan han deixat de ser blanques?

Intento aixecar-me. Cal sortir ràpid d’aquí abans que ens agafin, abans que els soldats tornin a aparèixer. És la nostra oportunitat d’escapar i ser lliures. Si seguim el passadís fastigós… Companys, no puc aixecar-me.

I la llum torna. Em rodeja, ens rodeja, i fa de les parets brutes tons clars, brillants… Deixen de fer pudor i la repulsió que sentia torna a ser pau, com la d’abans. I amb la llum, ens arriba una veu càlida, suau. És femenina i sàvia i es barreja amb les parets blanques que s’estenen pel passadís. Ens diu: «No patiu, no tingueu por. Si us manteniu units, ens tornarem a trobar.» 

No puc respondre res, segueixo sense poder moure’m però ja m’importa ben poc, no en tinc cap necessitat. La veu és amb mi i sóc jo d’ella i de l’eco que m’envolta.

I sento cops. I crits. I una pressió dolorosa al pit. La llum no hi és i ara la veu és greu, fosca i punyent. «Desperteu, coi de clons, desperteu! Us penseu que això és un maleït temple d’arrossega-túniques? Desperteu-vos!»

 

Relat inspirat en les partides de rol infantil, i els seus tallers, ambientades en l’univers d’Star Wars. En concret, en una d’elles i un experiment que vam fer, dins d’aquesta iniciativa educativa impulsada per en Daniel i en Miquel al barri de Bufalà (Badalona), i en la qual hi estic participant.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

<span>%d</span> bloggers like this: