I, per a tu, què és Ca l’Andal?

Com les identitats es creen, i com construïm i assumim la nostra pròpia, és encara un gran debat i una investigació en curs, que molts sociòlegs, psicòlegs i antropòlegs fa segles que estudien i discuteixen.

Però de ben cert que som construïts de peces inherents, que ja venien amb nosaltres, com també de peces que anem adquirint a través dels anys, amb les vivències i persones amb qui ens creuem. Vivim de símbols, de records, d’olors, de sons, d’associacions d’idees i analogies, de casualitats i causalitats que van lligant les nostres vides entre elles, des de l’inici del camí fins al final.

Vivim de símbols, d’allò que signifiquen i representen, des de la punta d’un llapis, un quadre, un llibre, el senyal d’un semàfor, la icona d’un moviment o un edifici emblemàtic. Allò que fem amb ells, l’autoengany al qual sovint ens hi professem, com els usen en contra nostra o les personificacions, errònies, que se’n puguin derivar és un altre debat, molt interessant, que ens faria posar sobre la taula les nostres contradiccions personals i ideològiques.

Sovint aquests símbols estan lligats a records d’infantesa, al lloc on creixes, vius i les persones que t’envolten. Per a mi, un d’ells, i forçosament lligat al barri on visc, és la masia de Ca l’Andal. Un altre, un arbre centenari que vaig veure cremar, i renéixer de les seves cendres, i ara viu esplendorós en la terra on va néixer.

Símbols. Ca l’Andal. Per a mi, de petita, era la casa de les gallines. Curiosament, la casa de les gallines perquè les sentia cantar. Més tard, vaig aprendre que les gallines no cantaven, ho feien els galls. O potser vaig deduir que era la casa de les gallines perquè allà on hi havia galls, per força hi havia d’haver gallines. Fos com fos, aquest símbol no era res més que això, o tota la immensitat d’això i, amb aquest nom i significat, ja existia.

Era la casa de les gallines i em fascinava perquè mai n’havia vist de gallines, mai en un entorn urbà on els animals domèstics són sovint els únics que coneixem. I somiava en entrar-hi per veure-les. No sabia que era una masia del segle XV, no sabia cap detall tècnic ni històric. No sabia que hi havia una fàbrica o una mina. No en sabia res. I no ho aprendria fins fa avui pocs anys, quan l’activisme social es va trobar amb mi en aquest barri, al qual hi havia viscut d’esquenes, i en direcció al mar, pràcticament tota la vida. Gràcies a aquell arbre fènix això és una altra història vaig girar-m’hi.

I tu, veí i veïna de Bufalà, si baixes en direcció al mar i en el punt de creuar la frontera que ens f(ei)a perifèria et gires, i mires cara a cara el teu barri, què veus?

La casa de les gallines. I com et saluda quan tornes a casa i com s’acomiada de tu quan te’n vas, amb aquella magnificència dels que saben que tornaràs i seran allà per acollir-te. 

Qui ens rebrà quan tornem a casa, de manera tan acollidora, si desapareix? Què ens dirà el nostre barri, què serà d’ell i de nosaltres, si enderroquem el darrer símbol que ens queda?

Deixa de mirar en direcció al mar i gira’t. Imagina’t que no hi és i contemplaràs el buit que l’esplanada omplirà als ulls del teu barri.

Pots trobar informació sobre la masia de Ca l’Andal en aquesta revista (pàgina 10) i sobre el seu reclam a les xarxes de la plataforma Salvem Ca l’Andal (facebook i twitter).

Imatge destacada: la masia de Ca l’Andal l’any 1930. Autoria: el Centre Excursionista de Catalunya – CEC.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

<span>%d</span> bloggers like this: