Espurnes

Imatge d’en Cinto Mercader, el jove que hi surt i que va néixer i viure a la masia de Ca l’Andal.

Jo vaig néixer en aquella finestra d’allà, la darrera del carrer que fa baixada. Des de la barana veia un gat negre –li dèiem Roberto– que entrava a la masia com si hi hagués res de bo per veure. O per menjar, sempre pels racons mirant d’agafar el peix que teníem per dinar. I ja ho havia de fer ràpid, no fos cas que el meu oncle Cinto el tornés a llençar –amb el peix– volant per la finestra. I és que potser aquest gat, si el trobéssim ara, ens explicaria totes les històries que Ca l’Andal recull a les seves pedres, ara avorrides i nostàlgiques d’un temps, líquid, que ens ha deixat.
De petit pensava que, de ben segur, ell ja havia explorat la gruta sencera. Sí, us n’he parlat més d’un cop, la meva àvia Clotilde no m’hi deixava entrar perquè deia que, obrint els forats del temps, les antigues guerres desperten arran de terra. I un cop la caixa s’obre, res no hi podem fer per tancar-la. I l’habitació dels llibres, ara que hi penso, creieu que en Roberto va trobar-la?
L’única nit de l’any on no vèiem mai el gat era la nit de Sant Joan; massa festa humana per a un felí proveït d’aventures més estimulants. I, no ho entenc, amb el meu oncle preparant el tocadiscos amb música d’en Ramon Calduch i l’Antonio Machín, ell tenia l’ocasió perfecta per agafar el peix que volgués. I un cop a la gruta, ni els ecos del passat –als gats això mai no els hi passa– l’enxamparien.
Per Sant Joan totes les famílies que vivíem a Ca l’Andal celebràvem la revetlla. La sra. Pepeta Cassola i el sr. Vila, la Teresa, el sr. Salom, la Coloma, la Maria i també en Jaume, que descansava de la foneria, baixaven amb la meva família al carrer per preparar la foguera. Tot el barri s’omplia de fogueres! La nostra era prop d’on aparquen els cotxes que tapen la masia, abans d’arribar a Can Boscà. I la més propera era a Martí Pujol, carrer que s’omplia de fum de vells mobles.
Quan el meu germà Miquel i jo sortíem, ma àvia ja feia temps que vigilava la nostra foguera, no fos cas que cap espurna encengués els carrers d’un barri que ja gestava el seu crit de despertar.

Del 25 de juny de 2017. Relat que vaig escriure per a la plataforma Salvem Ca l’Andal, a la qual hi pertanyo. La imatge destacada és el logo d’aquesta plataforma. LLuitem aquesta masia del barri de Bufalà (Badalona), una masia del segle XV cabdal en la història de la ciutat. La volem reformada i convertida en un espai sociocultural per al barri i la ciutat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

<span>%d</span> bloggers like this: