Ser artista o no ésser

unless it comes out of
your soul like a rocket,
unless being still would
drive you to madness or
suicide or murder,
don’t do it. 

Charles Bukowski

 

El camí de l’artista no és planer. És ple de dubtes externs a la creació, amb autoestimes minvades i reforçades, i un recorregut d’autoconeixement i reconeixement que culmina i recomença cada cop que encetem la roda de la creació artística. Com arribem aquí no és fàcil d’explicar. Al cap i a la fi qui ens diu que som artistes, qui ho determina? Som nosaltres, ho són les nostres creacions o els demés?

En una societat líquida que es nodreix d’etiquetes i sacs, que promou la individualitat i la competència però alhora no pot defugir dels grups i la col·lectivitat, on queda l’artista?

A través dels anys, i en totes les èpoques i societats, hem establert estàndards que definien l’art i l’artista. Hem aixecat els murs dels cànons per delimitar-lo i diferenciar entre formes d’art i formes de no-art. I en la meva opinió, hem fracassat perquè seguim cometent els mateixos errors. Perquè errem en la base. 

La història de l’art en general es fonamenta d’èpoques i moviments que es complementen els uns amb els altres, però que també es trepitgen. L’un sorgeix en contraposició amb l’anterior, revoluciona l’art fins que resulta caduc i un de posterior el substitueix. I, en la meva opinió, és el cicle vital de l’art i l’única manera de mantenir viva la roda que haurà de seguir girant. Ara bé, continuem amb la idea de classificar les persones amb inquietuds artístiques —deixarem de banda per ara el concepte artista—, continuem establint barreres que no fan res més que alimentar un sistema d’elits consumista i minvar les persones de l’altra cantó de la barrera. 

Preguntem-nos per què avui venerem escriptors/es o pintors/es que en la seva època no només no tenien cap reconeixement sinó que eren totalment ignorats, de manera conscient. I preguntem-nos si això és realment un defecte d’aquelles èpoques o és quelcom que encara perdura. Perquè si no perdurés, no tindríem persones amb inquietuds artístiques. Tindríem artistes, ras i curt, que no han de preocupar-se per l’autoreafirmació i autoestima. Si no perdurés, no hi hauria premis ni Nobels ni limitacions editorials. No hi hauria filtres per a l’art com pots filtrar-lo, com pots contenir-lo, com pots estandarditzar-lo?.

Si escrius però no saps si ets escriptor/a o tens dubtes, llegeix Bukowski, llegeix els teus predecessors. Si allò que et desperten és el mateix que sorgeix quan escrius («it comes unasked out of your / heart and your mind and your mouth /  and your gut»), ja tens la teva resposta. No necessites res més que això. Ni ningú ha de venir a dir-te què ets ni quina qualitat té allò que crees. El temps que destines en comparar-te amb d’altres escriptors, en no creure en tu mateix/a, és un temps que no ocupes en escriure.

 

Imatge: Banksy.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

<span>%d</span> bloggers like this: