És efímera i tramposa aquesta solitud, aquest trobar-me a faltar que la nostàlgia us fa arribar ara. I inútil: no sóc ara la mateixa dona que recordeu.
Tu també et sentiràs així demà, quan la liquiditat del temps hagi esborrat els carpe diems que ara ens esperen i que deixarem passar. Perquè, potser, preferim la covardia d’un record distorsionat i intangible, que la sensible valentia de tenir-nos entre el xiuxiueig dels nostres dits.
Original del 28 de juliol de 2017.
Deixa un comentari